“Per un viatge que comença pel final, i per això no acaba”

BARCELONA, CATALUNYA. Dissabte, 1 d’agost de 2015. Rebre un regal d’una bona amiga pels 30. Un gran present titulat “Mucha gente pequeña” i amb una dedicatòria del seu admirat Eduardo Galeano a la portada. Amb una preciosa edició petita i acurada. La màgia als ulls de l’amiga quan li explica a la Thelma com el llibre la va cridar perquè l’hi comprés. L’emoció quan, al obrir la pàgina de la dedicatòria, veu escrit “Para Eva, claro”. En aquell moment la Thelma ja ha pres la decisió de deixar la vida convencional que porta i embarcar-se en aquesta aventura fascinant i d’auto-descobriment. La sensació de conjunció de l’univers. De com aquella preciosa persona a qui tant s’estima ha sigut la portadora d’aquest regal que, inevitablement, havia d’anar a parar a les seves mans. “Para Eva, claro”. Fullejar el llibre amb delit i llàgrimes als ulls, com l’amiga la mira emocionada per la seva excitació.

Trigar uns dies a començar a llegir-lo amb profunditat. Agafar-lo una matinada asfixiant de juliol per distreure’s i que l’atrapi des de la primera pàgina. Llegir-lo i rellegir-lo en dues hores. A dos quarts de tres de la nit, enviar-li a la Louise el conte “La huelga”, que expressa exactament la gènesi per la que emprenen el viatge. La plasmació en poesia del que els corre per dins i que ja no poden parar. Convertir el text en el manifest del viatge. Les paraules de Gustavo Duch els omplen el cor, li donen un sentit al viatge i les fan sentir acompanyades, no són les úniques boges al món que pensen exactament així.

Seguir amb els preparatius del viatge, la Louise deixa Mallorca i s’instal·la uns dies a La Garriga per ultimar algunes coses. I un dissabte al matí, crida excitada a la Thelma “Mira aquest tuit”,

li diu. Una successió de precioses paraules acompanyen una foto del seu estimat 2CV: “Es cielo y mar; hasta que suena la bocina”. Gustavo Duch ha conegut la seva aventura i les menciona. Emocionades, li agraeixen la referència i l’insten a trobar-se. Es deleixen per conèixer un dels inspiradors filosòfics del viatge, just abans de marxar.

Trobar-se a Horta, Barcelona, per esmorzar. Descobrir-los un racó desconegut de la ciutat que resulta màgic, ple d’història, tradició i horts. Ple de vida autèntica, que és sobre el que ell escriu. Prometre-li que mai li explicaran a ningú on han estat. “Llocs com aquests mai haurien de sortir a les llistes”. Escoltar parlar al mestre sobre pagesos, agricultura, carbassons, Galeano, David Fernández, el sector editorial, Pierre Rahbi. Sense descobrir com les ha arribat a conèixer, presentar-li el seu estimat company de viatge motoritzat. Sentir-se inspirades i agraïdes d’haver tingut la oportunitat de conèixer i conversar amb Gustavo i de com un fet casual i intuïtiu, ha portat a construir part de la filosofia del viatge i fins a conèixer l’autor en qüestió. La màgia de quan fas el que sents que has de fer.