FLORÈNCIA, ITÀLIA. Dimarts 8 de setembre de 2015.

Despullar-se davant el David de Miquel Àngel a Florència com a denúncia a l’imperant domini patriarcal a la Història de l’Art. ‘Si el cos femení ha sigut objecte de cosificació, el fet que aquestes dones artistes recorrin al seu propi cos com a eina artística, implica un acte subversiu a través del qual desestabilitzar els cànons de la cultura patriarcal de la qual hem sigut víctimes’. Irene Ballester, historiadora.

La Galleria della Academia de Florència estava a rebentar. La calor apremiava en aquella dictadura del pal selfie. Thelma, Louise i Anna, es van donar el luxe d’un menjar copiós acompanyat per un bon vi italià. Van parlar del patriarcat i de l’art patriarcal. Que la història de l’art s’ha explicat com a fruit del geni d’individus «extraordinaris», sempre del sexe masculí. Que durant segles el rol de la dona a l’art es va limitar a un paper passiu, com a model o musa. I el seu paper actiu/creatiu a l’art va quedar relegat a un segon pla, sota l’ombra de l’home. Segons Laura Mulvey, «a l’art, la dona es va convertir en una construcció producte de la societat patriarcal que, lluny d’incloure-la en la producció artística, com ingènuament es podria pensar, la mantenia relegada a un únic extrem del procés, limitat a un paper de completa passivitat».

S’havia de fer alguna cosa. Al bressol de l’art. I què millor que davant el David de Miquel Àngel, una de les obres estel·lars del Renaixement. Utilitzar el cos femení per denunciar el predomini de l’art patriarcal a la Història. Apel·lar a la capacitat creadora de la dona. Utilitzar el cos despullat com a obra de denúncia i no com a objecte passiu per al gaudi de l’home. Van contemplar l’obra mestra escultòrica de Miquel Àngel i es van dirigir a la sala dels retaules, amb una llum més tènue, per escriure sobre el pit de la Louise les paraules «Anna de Michelangelo». Van tornar davant l’imperiós David i la Louise es va abaixar assossegadament la cremallera del seu vestit. Ja en roba interior va acudir un vigilant per indicar-li que no estava permès despullar-se en aquella sala. I la Louise li va respondre que «sembla que a David sí que li està permès».

A judici de la historiadora Irene Ballester, «en l’actualitat una dona despullada o amb poca roba és reclam publicitari tant per a perfums com per a cotxes i quan veiem aquest tipus d’anuncis sabem que estan regits i dirigits per i per a la mirada masculina. Si el cos femení ha sigut objecte de cosificació, el fet que aquestes dones artistes recorrin al seu propi cos com a eina artística, implica un acte subversiu a través del qual desestabilitzar els cànons de la cultura patriarcal de la qual hem sigut víctimes. Implica amb això una reeducació de la mirada des d’una perspectiva d’anàlisi feminista, sense miraments i sense limitacions, perquè aquestes únicament han estat establertes pel patriarcat». I continua: «La qüestió és que la creació artística ha sigut una plataforma a través de la qual denunciar situacions de sotmetiment, d’aquí que les dones artistes a través d’una perspectiva de gènere present a la seva obra es desvinculin d’allò simplement considerat estètic per portar a terme un art en el qual tingui cabuda la denúncia i amb ella la resistència davant del control patriarcal».

Moltes de les obres més universals i reconegudes de l’art són representacions femenines. I bona part d’aquestes són nuus. Van decidir utilitzar el seu cos per allunyar-se del nu femení com a fetitxe, com a instrument per i per a l’home. La reacció del públic va ser extraordinària. El missatge va quedar clar als pocs segons que van poder quedar-se en roba interior davant el superb David. Els vigilants de la Galleria es van mostrar comprensius. Diverses dones van acudir a felicitar a les tres femmes, que havien executat la seva primera performance amb èxit. Lluny de pretendre emmarcar la seva acció al Body Art, el seu objectiu va ser denunciar el paper passiu de la dona en l’art i reclamar el seu rol com a creadora.